DOS HOMES DE PAU EN TEMPS DE GUERRA

EPISTOLARI CARLES CARDÓ-RAMON SUGRANYES (1936-1942)

Les cartes que Cardó i Sugranyes es van intercanviar durant l’exili.
En aquest recull no hi trobareu revelacions extraordinàries de fets clau, ni de grans estratègies.
Però sí que hi trobareu el testimoni viscut de dos cristians catalans, que havien hagut de sortir de Catalunya per les seves conviccions religioses i no podien passar a l’Espanya de Franco per les seves conviccions polítiques.
Aquest recull de cartes és el testimoni eminentment subjectiu de les angoixes, els dubtes i les il·lusions de dues persones, força diferents en edat i formació però totes dues de mena intel·lectual, isolades en llurs exilis respectius i unides tanmateix per un idèntic esperit humanista i cristià. En aquest sentit constitueixen un document històric: el que mostra amb plena espontaneïtat –àdhuc amb massa espontaneïtat, de vegades– els sentiments que desvetllaven en tots dos interlocutors els tristos esdeveniments d’una realitat que vivien de lluny però apassionadament.
El Dr. Carles Cardó, canonge de Barcelona, l’any 1936 era ja una figura eminent de l’Església i de les lletres a Catalunya. Exiliat a Itàlia, s’establí a Torí, en una parròquia de barri popular, on passà dos anys. Ramon Sugranyes era llavors un jove de vint-i-cinc anys, llicenciat en dret i en lletres, que durant els seus estudis havia estat militant de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC). Des de l’agost de 1936 vivia exiliat a Ginebra.
Les cartes creuades entre els dos exiliats manifesten llurs successius estats d’ànim, que van del pessimisme a la il·lusió.